PERFECTES DESCONEGUTS de Paolo Genovese

En un sopar entre quatre parelles que es coneixen de tota la vida, es proposa un joc que posarà sobre la taula els seus pitjors secrets: llegir en veu alta els missatges i les trucades dels seus mòbils; la seva vida sencera compartida per tots en aquell moment. Segur que sortiran a la llum molts aspectes ocults.

Perfectes desconeguts és una d’aquelles obres que pertanyen al gènere de la comèdia, amb un toc de vodevil, on els personatges juguen al gat i la rata i en què les màscares socials cauen quan més s’espera que es mantinguin en el seu lloc.

Pocs saben que la pel·lícula Perfetti sconosciuti (2016) de Paolo Genovese, en què es basa l’obra teatral, s’ha adaptat a 25 països i ha entrat al llibre dels rècords Guinness com el film que té més remakes en la història del cinema mundial.
La situació que planteja la pel·lícula és molt universal: una reunió de parelles d’amics d’edats diverses. La vetllada promet quan algú proposa un joc que tots els assistents accepten: deixar els mòbils en el centre de la taula i permetre a la resta seguir qualsevol incidència (trucades, whatsapps, converses, missatges, xats i notificacions a les xarxes socials) per, d’aquesta manera, en una exhibició impúdica a mig camí entre la morbositat i la tafaneria, saber coses dels altres.

El que a priori sembla un divertiment lúdic i entretingut, gairebé innocent, esdevé capciós i pervers, perquè resulta que ningú és qui sembla, no tot el que es mostra és legal, i moltes parcel·les de la intimitat surten a la llum sense la immaculada pàtina que ofereixen a primera vista.

El cas és que, durant el sopar, els secrets que semblaven més ben guardats empal·lideixen i fan bona l’expressió anglesa que diu que Everyone has a skeleton in the cupboard.
La conclusió que podem extreure és que poques persones són realment honestes amb els altres (ni tan sols amb si mateixes, cosa que és més preocupant) i que el mòbil el carrega el diable. Allò que ens pot alliberar, desinhibir-nos, permetre escriure protegits per una pantalla, pot convertir-se en el nostre pitjor enemic, perquè ja se sap que un és amo dels seus silencis, però esclau de les seves paraules (i de les seves imatges a internet).

Perfectes desconeguts conté un dels artefactes teatrals més letals i intel·ligents que mai m’he trobat en teatre. Suposo que per això tants directors, productors i, sobretot, espectadors de tota mena de països i de cultures s’han sentit atrets per aquest text. Un grup d’amics, durant un sopar, decideixen fer el que estaria a mig camí d’un experiment sociològic i una broma de mal gust: deixar els mòbils sobre la taula i fer públic qualsevol missatge, trucada, whatsapp o mail que arribi. BUM!!!
La comèdia està servida, o potser la tragèdia… Qui seria el valent que s’apuntaria a aquest joc? Què passa quan les nostres vergonyes, mentides, contradiccions, judicis, estratègies… queden exposades? Tu, espectador, series capaç de fer-ho? Series prou valent? O t’espantaria el que la resta pogués descobrir de tu? Amagues gaires coses? Ens sorprendríem del que ens amagues? Totes tenim, o ens agrada tenir, un bon concepte de nosaltres mateixes. I potser per això entraríem a jugar en el joc i posaríem el mòbil sobre la taula.
Però moltes de les coses que fem, que opinem, que pensem i que decidim tenen a veure o afecten terceres persones: la nostra parella, la nostra família, els nostres companys i companyes de feina, etc. I potser l’opinió que ells i elles tenen de nosaltres es veuria profundament modificada quan descobrissin que… BUM!!! Què passaria si ens hi atrevíssim? Si tots els que estem
asseguts a la platea aquesta nit poséssim el mòbil sobre la taula? O potser no, potser val més que deixem els nostres mòbils dins de la butxaca i que aquest perill el corrin uns perfectes desconeguts. Sempre és més agradable veure com s’ho passen malament els altres, oi? Observar les estratègies que fan servir per justificar-se, per expulsar-se les culpes, per mirar cap a una altra banda, per indignar-se, i veure la poca valentia que tenen a l’hora de relacionar-se amb les seves parelles, d’exposar els seus desitjos i tabús… A l’hora de ser ells mateixos, vaja.
Sí, val més que ho fem així, almenys aquesta nit… Però tot i que no el poseu sobre la taula, sí que us demanem que l’apagueu o el poseu en mode avió, i que no feu fotografies durant l’espectacle…
David Selvas Jansana

Fitxa tècnica

Autoria: Paolo Genovese
Direcció: David Selvas
Adaptació: Llàtzer García
Traducció: Yannick García

Intèrprets: Marta Bayarri, Biel Duran, Eduard Farelo, Diana
Gómez, Albert Prat, Vanessa Segura i Cristian Valencia

Escenografia: Alejandro Andújar
Vestuari: Pat Carrión
Il·luminació: Jaume Ventura
So: Marcel Ferrer
Vídeo: Mar Orfila
Ajudant de direcció: Daniel J. Meyer
Producció executiva: Daniel López-Orós
Una coproducció de Bitò, La Brutal i Misògines
amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya)
i la col·laboració del Teatre Sagarra de Santa Coloma
de Gramenet.