LOVE LOVE LOVE de Mike Bartlett

LOVE LOVE LOVE: NOTES DEL DIRECTOR

El 25 de Juny del 1967, la cadena de televisió anglesa BBC emet l’especial “Our world”, la primera producció internacional per via satèl·lit en viu de la història. Per primera vegada, un mateix programa es podrà veure, simultàniament, als cinc continents, i milions de persones de tots els racons del planeta podran bellugar el cap a l’uníson al compàs de l’ “All you need is love” dels Beatles.

Quan el Kenneth i la Sandra es coneixen tots dos son joves, guapos i rebels, tots dos somien un futur sense estructures, ni corbates ni feines estables. Un món lliure i feliç. I estan convençuts, com els Beatles, que tot és possible.

I que l’únic que necessiten és amor.

“Love Love Love”, de Mike Barttlet, és una comèdia àcida com una llimona que viatja en el temps amb els seus protagonistes. Dels últims anys seixanta, carregats de promeses, als primers 90 del final del Tatcherisme- després d’una dècada de privatitzacions i individualisme salvatge- fins arribar al 2011 de la recessió, quan tot presagia que el món se’n va inevitablement a la merda al compàs d’aquell “All you need is Love” que ara sembla una broma pesada.

En el curs de les més de quatre dècades que comprèn la peça, el Kenneth i la Sandra deixaran de ser tan joves i tan guapos. Tindran fills i hipoteques. Descobriran que potser no era amor, l’únic que necessitaven. I els seus fills es faran grans i un dia passaran comptes amb el món que els han deixat els seus pares. I la comèdia es convertirà, així, en una mena de combat. Un combat generacional, com se sol dir. I nosaltres, espectadors del combat, segurament riurem veient com fills i pares es barallen. Però potser també ens farem algunes preguntes i, si això passa, jo em donaré per satisfet, perquè crec que el teatre és un mal lloc per fotre sermons però un lloc magnífic per fer-se preguntes.

Potser ens preguntarem quin món ens van deixar els que hi van ser abans que nosaltres, per exemple.

O, també, quin món estem deixant nosaltres als qui vindran després.

Julio Manrique