LA TREVA (TIME STANDS STILL) DE DONALD MARGULIES
SINOPSI
Any 2009. Els Estats Units han envaït l’Irak des del 2003. La guerra continua. La Sarah, una prestigiosa fotògrafa de guerra, torna de l’Irak al seu apartament, a Brooklyn. Ha resultat greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba mentre cobria el conflicte. L’acompanya el James, també reporter de guerra, que després de patir una crisi nerviosa i abandonar l’escenari del conflicte, ha hagut de tornar a buscar la seva dona. Un cop a casa, hauran de cicatritzar les ferides. La visita del Richard, editor i bon amic de la parella, acompanyat de la seva nova novia, la jove i ingènua Mandy, farà que la Sarah i el James revisin el seu projecte de vida i de parella. Un any de treva per a que cadascú decideixi, finalment, què vol fer amb la seva vida.
Seguiu #latreva a Twitter | Instagram
TEXT DEL DIRECTOR
Seiem en cercle al seu voltant, a la sala d’assaig, amb ganes d’escoltar i la secreta ambició que escoltar-lo ens ajudarà a respondre una pregunta que, ben mirat, a hores d’ara, ja intuïm que no en té, de resposta: Per què et dediques a això? Per què fas el que fas? Per què els nostres personatges fan el que fan? El nostre convidat ha treballat durant molts anys com a reporter, en la secció d’internacional, per a un prestigiós diari de casa nostra, cobrint una bona pila de conflictes Es va estrenar als Balcans i, des d’aleshores, “col·lecciona” guerres. Ha vist la guerra. L’ha viscuda. I com que va descobrir que no podia ser descrita, l’ha escrita. El triomf de la lírica sobre l’èpica per acostar-se a allò que ell anomena “paradoxa”. I aleshores penso que l’obra que assagem va exactament d’això: de paradoxes.
“Sóc un gilipolles”, ens deixa anar en un moment donat. “Probablement, d’alguna manera, tots ho som”. Somriem i fem que sí amb el cap (com uns gilipolles?). “Cal admetre-ho- afegeix- és la única manera de no caure en la impostura”. Torno a pensar en l’obra. Penso en la Sarah, la intrèpida fotoperiodista que gairebé mor a l’Irak i que no pot evitar avorrir-se mortalment a Brooklyn. La que acabarà dient, dient-se, després d’unes quantes bronques i reconciliacions: “Sóc un frau”. Ho és? Per què fa fotos? Per què es juga la vida per una foto? A qui vol salvar? Contra què “dispara”? Contra qui?
No se m’acut una única i tranquil·litzadora resposta. No crec que existeixi. No crec que els personatges de “ La Treva” arribin a trobar respostes úniques i tranquil·litzadores després de la seva treva. Però crec, o vull creure, que acompanyar-los durant una estona lliurant les seves pròpies guerres, ens pot ajudar, ni que sigui remotament, a curar les ferides de les nostres. Tot plegat mentre, almenys per un instant, el temps s’atura.
Fitxa tècnica
Direcció: Julio Manrique
Traducció: Cristina Genebat
Intèrprets: Clara Segura (Sarah Goodwin), David Selvas (James Dodd), Ramon Madaula (Richard Ehrlich) i Mima Riera (Mandy Bloom)
Escenografia: Cesc Calafell
Il·luminació: David Bofarull a.a.i.
So: Damien Bazin
Vestuari: Maria Armengol
Caracterització: Paula Ayuso
Cap tècnic: Arnau Planchart
Construcció: Carles Hernández “Xarli” i Òscar Hernández “Ou”, Noelia Osuna i Laia Puig
Regidoria: Raúl Gallegos Duarte
Ajudant de vestuari: Marta Pell
Disseny i web: Joan Aguadé
Fotografia: Felipe Mena | Guillermo A. Chaia
Tràiler de l’espectacle: Guillermo A. Chaia
Col·laboren: Òpticas Sanabre i Punto Blanco
amb el patrocini especial de SMEG
Producció de La Brutal, La Villarroel i Bitò.
Agraïments: David Bassa, Marc Marginedas, Plàcid García-Planas, Guillermo Cervera, Oriol Planas, Maite Zamora, Marina Vilardell, FOCUS, TeatreLliure, Montse Olivella, Sala Beckett, Farmàcia M. Faura, Pep Montmany (Aquasermont, SL), Andreu Rami, Anna Rosa Cisquella, Bernat Puigtobella i Roger Parés