TIMÓ D’ATENES de William Shakespeare

Harold Pinter diu que Shakespeare només es pot entendre com una ferida oberta, sense cap possibilitat de ser guarida. Entesa així, la seva obra dibuixa un món que supura, que vessa, que se’ns escapa i acaba alterant-nos el cos, la ment i l’esperit. Ens modifica.

Shakespeare escriu TIMÓ D’ATENES cap al final de la seva carrera- poc després escriurà LA TEMPESTA.

Timó és un text inacabat, no revisat, o potser, fins i tot, abandonat, tal com s’atreveixen a afirmar alguns experts, hi ha el·lipsis que no s’expliquen, recorreguts de personatges que es tallen de cop, etc. Això fa que resulti una obra incòmode per alguns estudiosos, ja que no tenen massa llocs on agafar-se. Per això, molts d’ells han acabat considerant-la una obra menor. D’altres, però, apunten una tesi molt més interessant; la de que Shakespeare, en aquell punt de la seva trajectòria , buscava formes noves, sorprenents, assajava altres maneres d’obrir la ferida, per dir-ho a la manera de Pinter. TIMÓ D’ATENES és el resultat d’aquest assaig; un cop va aconseguir el que volia la va abandonar, no la va voler acabar (és un dels pocs textos de Shakespeare on no hi ha cap trama secundaria).

Aquesta aposta per la substància, per la radicalitat, per la imperfecció, travessa tota la platea i és un actiu irresistible a l’hora de portar-la a escena. Des de la direcció s’han de prendre decisions constantment.

És com si Shakespeare t’exigís que siguis tu qui acabi la obra. I en aquestes estem. El nostre TIMÓ D’ATENES és un home que viu avui, que pertany a les elits -on sembla que la crisis no ha arribat- i que exhibeix una aparent normalitat, mentre que fora, al carrer, el món comença a esfondrar-se. És un home que ho perd tot i acaba exiliant-se a un abocador a les afores de la ciutat, alimentant-se de les restes de menjar que troba, d’allò que els altres llencen. Un home que, trencada la bombolla, podria acabar estant, per exemple, al costat del 15M, dels iaioflautes o de la PAH …