MI RENO DE PELUCHE de Richard Gaad
Tot comença amb un gest d’amabilitat.
En Richard ofereix una tassa de te a una desconeguda. Una trobada aparentment insignificant, un acte de compassió que ben aviat es converteix en una cosa que cap dels dos sembla capaç de controlar.
El que comença com una atenció inesperada es va transformant en una relació cada vegada més inquietant. Missatges, trucades i trobades se succeeixen fins a convertir aquella presència en una obsessió capaç d’envair tots els espais de la seva vida.
Però aquesta no és només la història d’un assetjador i la seva víctima.
A mesura que intenta escapar d’una situació que ell mateix va contribuir, d’alguna manera, a alimentar, en Richard comença a fer-se preguntes cada cop més incòmodes. Per què va deixar que arribés tan lluny? On s’acabaven els seus errors i començaven els d’ella? Què ens pot portar a confondre la compassió, la necessitat i el desig de sentir-nos estimats?
Basada en l’experiència real de Richard Gadd, Mi reno de peluche (Baby Reindeer) és un relat vertiginós sobre l’obsessió, la culpa i les conseqüències imprevisibles que pot desencadenar una decisió aparentment innocent.
Perquè a vegades n’hi ha prou amb un petit gest de bondat per canviar una vida per sempre.

Baby Reindeer va néixer com una obra de teatre molt abans de convertir-se en la sèrie que ha fet la volta al món. I potser aquí rau una part de la seva força: en un text que commou sense jutjar, que emociona sense buscar culpables ni víctimes, i que observa la complexitat humana amb una honestedat immensa.
És una obra que parla de les nostres contradiccions, de les esquerdes que tots amaguem i de com, de vegades, la més gran neix quan deixem de ser qui som per intentar respondre al que els altres esperen de nosaltres. Parla de les masculinitats, de les seves inèrcies més tòxiques, però també de la dificultat de conèixer-se a un mateix i de la presó que suposa viure desconnectat de la pròpia identitat.
I, sobretot, parla de l’empatia, del valor de mirar-nos i mirar els altres amb menys prejudicis. Perquè el teatre, com l’art, té la capacitat de transformar el dolor en una cosa compartida i de recordar-nos que entendre l’altre és, potser, el primer pas per entendre’ns a nosaltres mateixos.
David Selvas Jansana
Fitxa tècnica
Autor Richard Gadd
Traducció Yannick García
Direcció David Selvas Jansana
Intèrpret Raúl Prieto
Veu en off Mireia Gubianas
Escenografia Josep Iglesias Raixach
Disseny d’il·luminació Marc Lleixà
Disseny de so Sara Vidal Cabré
Disseny de vestuari Paola De Diego
Disseny audiovisual i projeccions FRAU recerques visuals
Direcció tècnica Enric Alarcón – Ap7 projectes tècnics
Ajudant de direcció Gemma Brió
Meritori de producció Caïm Martínez
Cap de premsa María Días
Fotografia i disseny gràfic Javier Naval
Ajudant de fotografia Antonio Moreno
Vídeo promocional David Gónzalez
Direcció de producció Evaristo Sánchez
Ajudant de producció Diego Rioja
Distribució: Fran Ávila
Una producció de Flexión Producciones amb La Brutal i Iria Producciones.
Coproducció: Lazona Teatro i Barco Pirata
Col·labora: TIDI, DGAEM i el Teatre Segarra de Santa Coloma de Gramanet
Bar associat Devil´s Cut
