T’estimo si he begut d’Empar Moliner

Sempre que escrius històries t’imagines cares de personatges i al teu cap hi ressonen els diàlegs. Tothom em diu que sempre, en els contes, hi explico molt com són els tons de veu dels personatges. Algun cop m’han fet un elogi bonic: “Aquests contes són molt teatrals”.
Però no em podia imaginar que la tindria, la teatralitat. I va i em regalen això. El teatre. Unes ties que admiro, una companyia que admiro, un director que admiro decideixen que tots aquests personatges (no gens carismàtics, no gens agraciats i potser una mica còmics) pujaran a l’escenari. Jo els “veuré” i els “sentiré”.
Un escriptor sempre té influències d’altres escriptors, esclar, però també de moltes altres coses de la vida. D’un quadre que ha vist, d’algú a qui ha estimat, d’un vi que s’ha begut, d’una cançó que ha sentit. Puc dir que Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal han influït en la meva vida: he sortit trasbalsada (aquesta és la paraula) d’algunes de les obres que han fet. He sortit cantant i volent abraçar desconeguts.
Hem triat els contes més divertits (també n’hi ha algún de tristot, sí, no s’ha pogut evitar). Espero que les meves obsessions siguin també les vostres. M’agradaria que sortint de veure l’obra (els que no som del ram sempre diem “obra” i no “espectacle”) també volguéssiu cantar i abraçar desconeguts (entre els que m’incloc).