SMILEY, DESPRÉS DE L’AMOR de GUILLEM CLUA

Han passat sis anys des del darrer cop que vam veure l’Àlex i el Bruno. Els vam deixar just després d’enviar-se un smiley –dos punts, un guionet i un parèntesi tancat que ho van canviar tot– i fent-se un petó de pel·lícula. Va ser un moment màgic. Al seu voltant es van encendre els llums de Nadal i es va posar a nevar, però ells no es van moure del mig del carrer. Van aturar el tràfic, els cotxes van començar a pitar-los, els vianants es van aturar a gravar l’escena amb els seus mòbils i tot seguit es van posar a ballar en una coreografia perfectament sincronitzada.

Bé, potser aquí estem exagerant una mica, però què voleu? Era una comèdia romàntica i les comèdies romàntiques han d’acabar així, amb un happy ending. I ells el van tenir. “Jo no sé si tu i jo tindrem un bon final… però podem tenir un principi, si tu vols,” va dir l’Àlex. I el Bruno va respondre que sí, que volia. Va sonar Florence and The Machine i tots dos van començar una relació.

Però les coses no van anar com esperaven. Les seves diferències, petites i simpàtiques al principi, es van anar fent més i més grans a mesura que passaven els mesos. La realitat del dia a dia es va acabar imposant a l’enamorament edulcorat de les pel·lícules i avui, sis anys després, tot és ben diferent. L’Àlex està a punt de fer quaranta anys i el Bruno s’ha d’enfrontar a una de les decisions més importants de la seva vida.

És en aquest punt crucial de les vides de tots dos que ens retrobem amb ells. I poca cosa més podem dir si no volem caure en els spoilers. Ja en teniu un de ben gros al mateix cartell de l’obra. Sí, és un pastís nupcial. Això ja us hauria de donar totes les pistes que necessiteu.