LA TREVA (TIME STANDS STILL) DE DONALD MARGULIES

TEXT DEL DIRECTOR

Seiem en cercle al seu voltant, a la sala d’assaig, amb ganes d’escoltar i la secreta ambició que escoltar-lo ens ajudarà a respondre una pregunta que, ben mirat, a hores d’ara, ja intuïm que no en té, de resposta: Per què et dediques a això? Per què fas el que fas? Per què els nostres personatges fan el que fan? El nostre convidat ha treballat durant  molts anys com a reporter, en la secció d’internacional, per a un prestigiós diari de casa nostra, cobrint una bona pila de conflictes  Es va estrenar als Balcans i, des d’aleshores, “col·lecciona” guerres. Ha vist la guerra. L’ha viscuda. I com que va descobrir que no podia ser descrita, l’ha escrita. El triomf de la lírica sobre l’èpica per acostar-se a allò que ell anomena “paradoxa”. I aleshores penso que l’obra que assagem va exactament d’això: de paradoxes.

“Sóc un gilipolles”, ens deixa anar en un moment donat. “Probablement, d’alguna manera, tots ho som”. Somriem i fem que sí amb el cap (com uns gilipolles?). “Cal admetre-ho- afegeix- és la única manera de no caure en la impostura”. Torno a pensar en l’obra. Penso en la Sarah, la intrèpida fotoperiodista que gairebé mor a l’Irak i que no pot evitar avorrir-se mortalment a Brooklyn. La que acabarà dient, dient-se, després d’unes quantes bronques i reconciliacions: “Sóc un frau”. Ho és? Per què fa fotos? Per què es juga la vida per una foto? A qui vol salvar? Contra què “dispara”? Contra qui?

No se m’acut una única i tranquil·litzadora resposta. No crec que existeixi. No crec que els personatges de “ La Treva” arribin a trobar respostes úniques i tranquil·litzadores després de la seva treva. Però crec, o vull creure, que acompanyar-los durant una estona lliurant les seves pròpies guerres, ens pot ajudar, ni que sigui remotament, a curar les ferides de les nostres. Tot plegat mentre, almenys per un instant, el temps s’atura.