CLEÒPATRA

CLEÒPATRA Dylan, després de viure quinze anys en una Babilònia de pecat i corrupció, torna a Barcelona per intentar retrobar-se amb els seus orígens i esperant desintoxicar-se de la seva afició al sexe de pagament i a la coca. Acaba llogant una habitació a dues passes d’aquí mateix, al Poble Sec, al passeig de la Puríssima Concepció, a casa d’una dona peculiar, la Isabel. Ella rebrà en breu la visita inesperada de la filla que no va poder cuidar mai, la Paola, que porta una bossa Kipsta carregada de problemes. +info: Cleopatra tenía una banda de Jazz

Quan el David Selvas em va proposar participar en aquest cicle vaig sentir, més enllà òbviament de l’alegria que suposa que confiïn en tu i tenir feina i tot plegat, una gran responsabilitat: què collons puc explicar jo a la gent sobre els diners? No sóc economista ni polític ni sociòleg; a mi el que m’interessen són les persones i les històries que tenen lloc quan ens trobem els uns amb els altres. Tan senzill i tan complex. És cert que els diners tenen un gran protagonisme a les nostres vides, per tant em semblava lògic encetar un espectacle a partir d’aquest tema, però des d’on? Doncs, com sempre, des d’un mateix i el seu entorn. Sabent que estrenaríem a la sala de Montjuïc, vaig dedicar-me a passejar pels voltants del teatre, pel Poble Sec i pel meu propi barri, el Raval, preguntant-me per la microeconomia que pogués explicar bé les vides de la gent que m’envolta i de mi mateix. Crec que tenim l’assignatura pendent d’intentar apropar més els teatres públics als veïnats a què pertanyen, i això em va portar a preguntar-me quin carrer era aquell que anaven tirant a terra i que jo veia cada cop que pujava a peu del Paral·lel al Lliure. A poc a poc, investigant, vaig anar aprenent coses de la història del Passatge de la Puríssima Concepció, un símbol molt particular dels canvis urbanístics del barri, i vaig decidir que seria precisament aquest l’escenari de la funció, que dedicaria aquesta obra al Poble Sec i als seus veïns, entre ells la meva família que encara viu al carrer de Lafont. La gent que vingui a veure CLEÒPATRA veurà una història que passa exactament a dues passes del teatre. Aquest serà el meu gra de sorra per intentar fer una cultura més horitzontal. Visc darrera del carrer Robadors, per on passo cada dia més d’un cop, i convisc cada dia amb la prostitució de carrer. També, com gairebé qualsevol de la meva generació, estic acostumat a veure al meu voltant com el narcotràfic a petita escala és una activitat aparentment invisible però que conviu amb nosaltres d’una manera totalment normalitzada. En els intercanvis econòmics que suposen aquests dos negocis amagats vaig trobar un retrat molt concret, i per això amb possibilitats d’arribar a ser universal, de com som i en quin món vivim. Allò que amaguem és allò que més ens defineix, i aquelles activitats econòmiques que oficialment no existeixen potser ens poden explicar moltes coses. Durant mig any he llegit llibres, blogs... he buscar persones que poguessin explicar-me directament la realitat d’aquests temes ara i aquí. Escoltant-les i mirant-les als ulls per entendre-les. He posat a prova els prejudicis que em pensava que no tenia per aprofundir en la realitat del nostre entorn. També tenia ganes d’explorar noves formes dramàtiques i perfeccionar idees que ja havia posat en acció a Sé de un lugar o Jo mai, sense deixar d’interessar el públic habitual del Lliure. I al mateix temps, per a tots els implicats en el projecte general era molt important que les tres peces tinguessin una cohesió ja des del primer moment, així que he dedicat més temps de l’habitual a crear una estructura dramàtica ferma però complexa, que respongués a totes les necessitats. La paradoxa és que, finalment, a l’hora de posar-me a escriure el text m’he trobat deixant enrere tota aquesta feina més analítica i sociològica. Sol, a casa, davant de l’ordinador, només m’interessaven els personatges que havien començat a néixer després de tanta feina: La Isabel, el Dylan i la Paola. La seva vida, les seves emocions, i la seva manera maldestra d’estimar-se i d’apropar-se els uns als altres. Ara són els personatges els qui porten el pes de la responsabilitat moral a l’esquena. La meva feina torna a ser la de sempre: Buscar en la ficció allò que realment m’emociona de la vida real. He plorat, sol a casa, escrivint CLEÒPATRA, he embogit i m’he petat de riure, he ballat sense deixar d’escriure i m’he sentit tan sol i tan acompanyat com els seus personatges. Tant de bo que amb aquesta obra pugui compartir amb la gent una mica de tot allò que la Isabel, el Dylan i la Paola m’han regalat. Iván Morales

Fitxa tècnica

Creació i direcció: Iván Morales Intèrprets: Anna Azcona|Clàudia Benito|Manel Sans Escenografia i vestuari: Jose Novoa Il·luminació: Raimon Rius Disseny de so: Mar Orfila Caracterització: Paula Ayuso Músic: Gato – GANG WOLF LIGHTNIN’ Coreògraf: Oriol Pla Meritori d’escenografia: Marc Salicrú producció executiva La Brutal coproducció Teatre Lliure i La Brutal Montjuïc / Espai Lliure – del 6 al 24 de maig / Temporada 2014 – 2015 ESPECTACLE EN GIRA CONTRACTACIÓ: teresapares@labrutal.com

Anna Azcona

Clàudia Benito

Manel Sans

Iván Morales

Director